Entrevistes TenTIC: Pau Waelder: Comissari de l’exposició “Tots els canvis s’han desat”

Pau Waelder

Amb motiu de la Nit de l’Art es va inaugurar una exposició col·lectiva al Casal Solleric que ens va cridar especialment l’atenció: “Tots els canvis s’han desat” (us sonarà, és la notificació que ens apareix a Google Drive): planteja la qüestió de les dades que compartim a través d’Internet, i com els usos que s’en fan d’elles xoquen amb el nostre dret a la intimitat. Per això avui entrevistam al seu Comissari, Pau Waelder. En Pau és Doctor en Societat de la Informació i el Coneixement per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), professor col·laborador en els Estudis d’Arts i Humanitats, comissari independent i crític d’art. Actualment centra el seu treball com a comissari en l’impacte de les tecnologies digitals en la relació entre l’individu i la societat i la seva recerca acadèmica en el mercat de l’art digital. A Mallorca, ha comissariat exposicions a la Fundació Pilar i Joan Miró, Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani, CCA Andratx i Casal Solleric, entre altres. El Casal Solleric acull fins al 6 de gener la darrera exposició que ha comissariat, “Tots els canvis s’han desat.” En Pau ens explica què hi ha darrere cada obra de l’exposició, ens parla de les noves tecnologies i l’art, els usos de les xarxes socials, la privacitat, la capacitat dels artistes de crear lligada a la innovació. i molt més. Encetam un nou camp en les nostres entrevistes TIC, l’art, perquè, al cap i a la fi, res no escapa ja a les TIC i l’art també juga un paper fonamental en la nostra societat amb la seva capacitat de fer-nos reflexionar.

1.Ens pots explicar d’on va sorgir la idea de muntar una exposició sobre les dades que compartim i els usos que s’en fan? Va ser difícil plasmar-la en obres visuals? I trobar artistes, o ja és un tema en auge?

Sempre m’ha interessat explorar les maneres en què les noves tecnologies afecten la nostra vida quotidiana, i en particular als aspectes més propers, com ara la progressiva pèrdua de la intimitat i la nostra necessitat de compartir continguts a les xarxes socials. Aquest és un tema sobre el qual ja fa més de deu anys que se’n parla, poc després de començar a popularitzar-se YouTube, Facebook o Twitter, entre d’altres. L’any 2011 vaig comissariar a Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma una exposició titulada “Extimitat. Art, intimitat i tecnologia” (https://www.esbaluard.org/exposicion/extimidad/) que ja plantejava aquest tema mitjançant una selecció de peces interactives d’artistes de diversos països.

Des de principis de 2000 m’he especialitzat en l’àmbit de l’art contemporani vinculat a les noves tecnologies. Aquest és un sector de la creació artística que s’ha desenvolupat en gran mesura fora de l’òrbita dels espais de l’art contemporani (museus, galeries, fires, biennals..) però que configura un panorama molt ric i divers de l’art actual. Dins aquest àmbit són nombrosos els artistes que actualment s’interessen per l’ús que es fa de les nostres dades i exploren la nostra relació amb les xarxes socials. Per tant, no m’ha resultat complicat trobar obres, però sí ha suposat força feina veure quines obres podien combinar-se en un espai com el de la Planta Baixa del Casal Solleric.

2. Estan preparades les galeries/museus per l’equipament que requereix aquest tipus d’instal.lacions? (connexions wifi,etc…)

La majoria dels espais de l’art contemporani no estan preparats per acollir obres d’art digital. Encara s’entén l’espai de la galeria o el museu com quelcom destinat a mostrar principalment pintures i escultures, només s’han anat incorporant recursos audiovisuals com ara projectors i monitors de vídeo. Òbviament, molts artistes treballen amb mitjans molt diversos i els espais procuren adaptar-se en la mesura del possible, però també és cert que els artistes sempre estan una passa endavant en el que és l’ús de noves tecnologies i recursos per a la creació de les seves obres, així que és difícil que els espais expositius estiguin preparats per a qualsevol tipus d’obra d’art. En el cas de l’art digital, habitualment els propis artistes faciliten les obres amb tots els dispositius que cal emprar, ja siguin ordinadors, routers, tablets, sensors, programari o altres elements creats específicament per a cada obra. Amb tot, de vegades resulta més senzill emprar els equipaments disponibles a la sala que enviar-ho tot des del país on resideix l’artista, i aquí és on hi ha una feina prèvia de coordinació amb el centre d’art o museu per especificar quins elements es poden aconseguir al propi centre, i quins ha d’enviar l’artista. La connexió a Internet sol ser un problema, tot i que sigui comú tenir un wifi a casa, en els centres d’art aixó no és habitual i cal cablejar o configurar una xarxa específica. Seria molt bo que hi hagués una inversió general en renovar els recursos audiovisuals i digitals dels centres d’art, a fi de facilitar que s’exposin obres d’art digital.

3. Ja havies fet altres intervencions en aquesta línia, és un tema que t’interessa/preocupa personalment?

Sí, ja a mitjans dels anys 90, quan em vaig connectar a Internet per primer cop, em va interessar saber quins tipus d’art es podia fer a la Xarxa. Des de llavors, vaig anar seguint l’evolució de l’art dels nous mitjans i eixamplant la meva perspectiva a mesura que descobria que no es tractava només d’art a Internet, sinò també de tota mena d’art generatiu, art en realitat virtual i realitat augmentada, art interactiu, bioart i un ampli ventall de formes de creació artística. Pel que fa a les exposicions que he comissariat, sempre m’ha interessat mostrar les obres d’art sota un tema que connecta amb les experiències de qualsevol persona, quelcom proper i comprensible (com ara el paisatge, la ciutat, la intimitat, el cinema, el temps, etc.) a fi de superar els prejudicis que habitualment poden crear unes peces que empren noves tecnologies i sovint demanen de l’espectador una implicació més activa o bé comprendre que el que veu no és producte acabat, sinò un procés viu.

4. A l’exposició trobam obres que ens mostren totes les dades que compartim (voluntària o involuntàriament), potser en veure-ho recopilat físicament ens pot arribar a espantar, però també a obrir els ulls. Per exemple:

I Cannot Not Communicate” de Martin John Callanan és una biblioteca amb els 100 primers volums recomanats per Amazon basats en el que va llegir i comprar.

Forgot Your Password” d’Aram Bartholi, llista en 8 volums impressos els 4,7 milions de contrassenyes que al 2012 es van hackejar de LinkedIn.

Exposició “Tots els canvis s’han desat”, foto crèdit: Pau Waelder

 

Data Biography”, de Clara Boj i Diego Díaz, recull en 365 volums en paper el registre digital de totes les dades generades pels mòbils dels artistes durant el 2017.

Exposició “Tots els canvis s’han desat”, foto crèdit: Pau Waelder

Hyve Body Class Pimp” d’Olia Lialina, recull algunes imatges de perfils públics d’una xarxa social que va ser molt popular a Holanda, activa fins al 2013, rivalitzant amb Facebook, Hyves.

Exposició “Tots els canvis s’han desat”, foto crèdit: Pau Waelder

Exhausting a Crowd”, de Kyle McDonald, és una instal·lació que consisteix en un enregistrament d’un espai públic i un programari que permet etiquetar persones que es troben allà i publicar comentaris sobre elles.

Exposició “Tots els canvis s’han desat”, foto crèdit: Pau Waelder

Això ens porta al quid de la qüestió:

Som conscients de la quantitat d’informació que compartim i dels usos que s’en fan per part de les empreses tecnològiques? Però, fins a quin punt som nosaltres mateixos els responsables de l’ús que fan de les nostres dades en compartir informació i tenir perfils a les xarxes socials, en acceptar la seva política de protecció de dades?

En general no som conscients de la quantitat d’informació que compartim, tot i que progressivament ens anem donant compte. He sentit sovint dir que després de mirar un producte a Amazon, per exemple, hom es troba anuncis d’aquest producte a tot arreu. O també que els anuncis apareixen arrel de quelcom que s’ha dit en un email o un whatsapp. Són anècdotes que fan que la gent sigui poc a poc més conscient del fet que tot el que fem a la Xarxa queda registrat. No obstant, seguim sense entendre que les nostres dades tenen un valor econòmic i per aquest motiu les grans empreses estan fent un negoci enorme, atès que treuen profit d’un recurs al qual no donem cap valor. Com es sol dir: “si el servei és gratuït, el producte ets tu.” Facebook ens deixa emprar la seva xarxa social gratuïtament, però en realitat ens hauria de pagar per omplir-la de continguts.

Òbviament, ningú no ens obliga a emprar Facebook o Google, almenys no directament, perquè sí ens veiem obligats a emprar aquests serveis per no quedar-nos aïllats o bé perquè, en el cas de Google, poden estar integrats dins la nostra empresa. En la mesura en què creem un compte en una xarxa social com a acte voluntari, és la nostra responsabilitat allò que hi compartim, i és clar que acceptem la seva política d’ús de les dades perquè ningú no llegeix mai els contractes que ens posen davant aquestes empreses i que signem simplement pitjant un botó. Un cop tenim un perfil en una xarxa social o plataforma de continguts, ens dediquem a crear i compartir continguts (ja siguin fotos, texts, vídeos, enllaços, etc.) perquè necessitem reforçar el nostre ego amb l’aprovació dels altres, o també perquè percebem que aixó pot ser bo per la nostra trajectòria professional. En tots dos casos, les xarxes socials estan dissenyades per mantenir-nos “enganxats,” pendents de les respostes del nostre cercle d’amics, comptant els likes i els comentaris. El disseny de la interfície està pensat per a crear aquesta dependència i mantenir-nos amb la necessitat de tornar a visitar el lloc web o obrir l’aplicació al nostre smartphone o tablet. Per tant, no podem culpar només les empreses, però tampoc podem oblidar que saben manipular els nostres desitjos i ansietats.

5. Quines són les alternatives per no perdre privacitat? Prescindir de les xarxes socials? I si no les fem servir, farà que ens considerin “sospitosos” d’alguna cosa? Hauríem d’aprendre a xifrar la nostra informació i comunicacions? En relació a això a l’exposició hi trobam l’obra “Hunp1ng” de Carlo Zanni: inspirat en una urna funerària de la dinastia Han, Zanni proposa una escultura per preservar la nostra intimitat envers la webcam dels ordinadors.

La pèrdua de la privacitat sembla fins a cert punt inevitable, ja que pràcticament tots els serveis que empren a diari registren les nostres dades d’una manera o una altra. Ens fixem en les xarxes socials principalment, però el fet de participar-hi no deixa de ser voluntari, mentre que els bancs, les empreses de telefonia, les línies aèries, els grans magatzems, les institucions públiques i molts altres també tenen les nostres dades, però en la majoria dels casos no ens deixen accedir-hi, ni controlar allò que es fa amb elles. Cal dir que les noves lleis de protecció de dades ens estan donant una posició millor en aquest sentit, però en general seguim sense considerar el valor que tenen les nostres dades personals, ni preocupar-nos per protegir-les.

Una manera de respondre a aquesta situació és en primer lloc ser conscient de que tot el que compartim a les xarxes socials, els missatges de whatsapp i el que cerquem a Internet queda registrat. No cal prescindir de les xarxes si no es vol, però sí cal publicar continguts amb el coneixement del que això implica. Això és especialment important en el cas dels adolescents: les coses que fan ara i comparteixen a les xarxes potser no voldran recordar-les quan siguin adults, i molt menys que algú altre les trobi i pugui jutjar-los per aquells continguts.

L’obra Hunp1ng de Carlo Zanni toca aquest tema des de la vessant d’una obra d’art que es presenta com un “objecte de culte” que convida a la reflexió. Inspirat per la necessitat de cobrir la webcam, una càmera dirigida en tot moment cap a nosaltres i que es troba ja integrada en tots els dispositius digitals (smartphones, tablets, ordinadors), l’artista crea una escultura que té elements d’una urna funerària destinada a preservar l’ànima i també d’un bunker. Aquesta combinació ens parla de l’objecte com el darrer bastió de defensa de la intimitat, una mena de refugi i també un monument a la pèrdua de la privacitat.

Exposició “Tots els canvis s’han desat”, foto crèdit: Pau Waelder

6. Pel que fa a l’ús de les xarxes socials, a vegades se’ns genera el conflicte de si emprar-les a nivell personal o professional. Ja no és possible separar-ho?

Sovint l’ús de les xarxes socials comença a un nivell personal i es va tornant professional. L’impuls principal és el desig d’obtenir més likes, més respostes, i ampliar el cercle de seguidors o “amics.” Això porta, bé a derivar els continguts a temes professionals, bé a professionalitzar els continguts de caire personal, com fan moltes persones considerades “influencers” a xarxes com Instagram i plataformes com YouTube. El fet que algunes d’aquestes persones hagin desenvolupat trajectòries professionals en base a la seva presència a les xarxes socials impulsa a la resta a imitar aquest model. Per tant, en la mesura en la qual es vol que els continguts que hom genera siguin populars, es tendeix a oferir una imatge professional. Al mateix temps, la majoria de la gent manté un perfil més personal o un entorn més privat en altres xarxes, com ara els grups de Whatsapp, que ofereixen una sensació de privacitat en ser compartits només per un nombre reduït i controlat d’usuaris.

7. Penses que l’art contemporani deixa de banda els artistes que es centren en les TICs com a forma d’expressió?

Com he comentat abans, hi ha hagut una clara separació entre el món de l’art digital i l’art contemporani. Avui en dia, aquesta separació és menys clara, però encara hi ha poc coneixement de l’àmbit de l’art dels nous mitjans, a la qual cosa cal afegir que hi han comissaris i crítics influents que desconeixen aquest art, institucions del món de l’art que no estan preparades per mostrar-lo, i col·leccionistes que no veuen clar que aquest art es pugui col·leccionar. Tot aixó fa que la presència de l’art de nous mitjans sigui menor, tot i que sigui un art plenament contemporani, que parla de qüestions fonamentals en la nostra societat dominada per la tecnologia.

8. L’exposició es podrà visitar al Casal Solleric fins al gener de 2019. Ens pots comentar les activitats educatives al voltant de l’exposició?

Aquests dies hem tingut un taller educatiu a càrrec dels artistes Clara Boj i Diego Díaz en el que han explicat als participants com obtenir les dades sobre ells mateixos que tenen les grans empreses i elaborar amb aquest material una mena d’autoretrat. El 17 de novembre organitzem una taula rodona en la qual les comissàries Dorothee Richter (directora del programa de postgrau en comissariat a l’Escola d’Art i Disseny de Zuric), Sabine Himmelsbach (directora de la Haus der elektronischen Künste a Basilea) i jo mateix parlarem de com podem plantejar una reflexió sobre la societat digital mitjançant exposicions com Tots els canvis s’han desat. Serà una conversa molt interessant amb dues grans professionals, que farem en anglès, atès que no parlen castellà o català. Finalment, els dies 10 de novembre i 1 de desembre faré visites guiades a l’exposició en les quals presentaré les peces als visitants i comentarem els temes vinculats a l’exposició. Totes les activitats són gratuïtes, només cal inscriure’s trucant al 971722092 o enviant un email a:  llamengual@palma.es

9. És important acostar l’art a la ciutadania, i no que sigui només per una èlit, i sobretot en exposicions com aquesta que desperten consciències. Què en penses d’iniciatives com la Nit de l’Art o l’Art Brunch? Funcionen o la massificació fa que no es pugui gaudir bé de les obres? Potser es podria complementar amb retransmissió per streaming/live per part de cada galeria/museu per la gent que no es vulgui desplaçar?

La Nit de l’Art és un esdeveniment que em fascina perquè, de cop i volta, una nit hi ha milers de persones al carrer amb la intenció específica de visitar exposicions d’art. Això és magnífic, però el propi èxit de la convocatòria fa que sigui possiblement el pitjor dia per a veure les exposicions perquè amb tanta gent és molt difícil tenir temps, i espai, per apreciar les obres o informar-se sobre el que volen comunicar. A més, els espais expositius no estan preparats per aquests allaus de visitants. Paradoxalment, la resta de l’any hi ha molt poques persones visitant les exposicions un dia qualsevol, per què aquests milers de persones no van regularment a veure exposicions, en comptes d’anar-hi totes un mateix dia? Imagino que durant la Nit de l’Art molta gent es sent “autoritzada” a visitar les exposicions, o fins i tot sent que és el que cal fer. Em sembla lògic que sigui així si aquestes persones no tenen el costum d’anar als museus i galeries, la qual cosa és perfectament comprensible (jo, per exemple, no tinc costum d’anar a veure espectacles de dansa contemporània i no hi penso si no s’anuncia un festival de dansa). Per tant caldria trobar la manera de que aquestes persones prenguin el costum d’anar a veure exposicions, que sigui quelcom que incorporen al seu temps d’oci, i per aixó cal facilitar regularment informació i fomentar iniciatives que no es limitin només a una nit a l’any, sinò que es facin al llarg de l’any.

10. No tots els ciutadans o interessats en l’art tenen ocasió d’anar a visites guiades de les exposicions o de parlar amb els artistes directament. Les TICs podrien servir per acostar-nos a les obres d’art i artistes i poder interactuar? Potser com en una espècie de xarxa social/comunitat d’artistes i obres on poguéssim obtenir més info i fer comentaris…

Aquesta seria una solució interessant, però també caldria que els visitants coneixin l’existència d’aquesta xarxa social o app i la tinguin instal·lada al mòbil. També hi hauria d’haver una única xarxa per a tot el sector, que fos l’eina emprada per tothom, perquè una iniciativa així podria portar una multitud d’apps diferents que segmentarien l’oferta i crearien confusió. Finalment, hi hauria d’haver incentius per als artistes, comissaris i altres professionals, que facilitarien els continguts. Tot aixó fa que sigui un projecte complex, però no impossible. S’han creat ja diverses plataformes i xarxes socials que persegueixen aquest objectiu sense arribar a aconseguir-lo, com ara ArtStack (www.theartstack.com) o Kapsul (www.kapsul.org).

11. La realitat augmentada va per aquest camí, molts de museus ja l’incorporen en la seva experiència. Penses que es generalitzarà el seu ús? I la realitat virtual?

La Realitat Virtual i la Realitat Augmentada han generat molt interés en els darrers anys, tot i que no són tecnologies novedoses, només s’han fet més assequibles. S’ha dedicat molta atenció a la RV al món de l’art contemporani darrerament, però a mi em genera dubtes perquè es tracta d’una experiència molt individual, que aïlla l’espectador del seu entorn, i encara no estem acostumats a aixó. Amb tot, hi ha exemples molt interessants i solucions molt encertades per part d’artistes com Jon Rafman, qui sap integrar el contingut en RV amb elements de l’espai físic real. La RA em resulta més interessant perquè permet combinar elements generats per ordinador amb l’entorn real, i s’ha emprat, per exemple, per insertar obres d’art virtuals en museus i altres espais del món de l’art, sense demanar permís.

12. Quant a la impressió 3D, al futur tots tendrem la nostra impressora i ens imprimirem els nostres objectes personalitzats? I en l’art, cada cop s’empra més?

Quan es va començar a popularitzar la impressió 3D semblava que tots tindriem una impressora a casa, però ara no crec que aixó arribi a fer-se realitat. La tecnologia és limitada pel que fa als objectes que es poden fer, la seva mida, qualitat, etc… i també depén dels materials emprats, que no són particularment ecològics. En aquest sentit no pot competir amb tota una indústria que ja produeix tota mena de productes a preus molt baixos, i per tant, no hi ha realment una motivació per a imprimir objectes a casa. La impressió 3D, no obstant, resulta molt útil a tota la comunitat maker i als artistes, que poden fabricar peces per als seus projectes sense dependre del que li pot facilitat la indústria, o també crear escultures i altres objectes, comh a fet Carlo Zanni amb la peça Hunp1ng. En aquest sentit sú resulta una aportació important, perquè allibera al creador de les limitacions de la indústria i li facilita fabricar tot allò que pugui crear amb un programa de modelatge 3D.

13. Els artistes són un dels professionals que requereixen més imaginació, creativitat, etc… es podria aprofitar el seu talent, en aquest sentit, en els departaments d’innovació de les empreses, per exemple? En aquesta línia va la iniciativa d’EEUU de passar de l’STEM (ciència, tecnologia, tecnologia, matemàtiques) a l’STEAM, incloent art. Què en penses? Està desfassada ja la divisió entre ciències/lletres als estudis?

Crec que és molt necessari superar la vella distinció entre ciències i lletres, que només limita el coneixement i crea estereotips falsos, com ara que els de lletres només fan coses maques però sense importància, o que els de ciències no tenen imaginació. Ja fa quasi 60 anys que el químic i novel·lista Charles Percy Snow va criticar la divisió entre el que anomenava “les dues cultures” (la científica i la humanista), però encara no hem superat aquesta separació. La iniciativa STEAM em sembla un bon pas en aquest sentit, atès que integra l’art i el disseny en l’ensenyament científic. Però no es tracta només de formar “Leonardos,” persones que puguin crear art i programar al mateix temps, sinó també generar un ambient de respecte mutu i facilitar les col·laboracions entre artistes, escriptors, pensadors i científics per a que tots aprenguin dels altres.

14. Passa sovint que algunes idees d’artistes després són comercialitzades per empreses sense el seu consentiment? Com ha passat en el cas de l’obra exposada “Thero”, de Román Torres i Ángeles Angulo, un router concebut com escultura fet amb impressió 3D de codi obert.

Si, he vist molts casos en què l’obra d’un artista, creada amb la intenció de plantejar una reflexió o una crítica sobre la tecnologia, s’ha vist posteriorment incorporada a un producte digital sense aquesta crítica. Un exemple és l’obra Mobile Feelings (2002) de Christa Sommerer i Laurent Mignonneau, que consisteix en dos aparells amb els quals dues persones poden comunicar-se sense emprar la veu, compartint els batecs del cor i el seu alè gràcies a una sèrie de sensors i elements mecànics. Els artistes van crear aquesta obra fa ja 16 anys amb la intenció de reflexionar sobre l’ús dels telèfons mòbils i el seu impacte en la intimitat mitjançant uns dispositius inventats per ells que ens permeten comunicar allò més íntim. Avui en dia, els usuaris de l’Apple Watch poden enviar-se els batecs del cor d’un rellotge a l’altre com a part de la seva comunicació. El que era una crítica a la tecnologia s’ha convertit en una funció més d’un producte.

Exposició “Tots els canvis s’han desat”, foto crèdit: Pau Waelder

15. Què és el que més t’agrada de la teva feina? Com ho fas per estar al dia? Què recomanaries a algú que es vulgui dedicar a això? Les TIC són imporants pels curators?

El que més m’agrada de la meva feina és que estic aprenent constantment. Aprenc de les idees dels artistes i els temes que em fan explorar. De vegades, la inspiració la tinc davant meu, com en el cas de la peça I Cannot Not Communicate, de Martin John Callanan, que recull els 100 primers llibres que li ha recomanat Amazon. Mirant aquesta biblioteca trobo molts llibres que vull llegir, atès que comparteixo interessos amb l’artista. Fa poc he llegit el llibre nº100, el relat The Machine Stops d’E.M. Forster, i m’ha semblat fascinant. Per estar al dia segueixo molts llocs web, veig què fan els artistes a Facebook i Instagram, i procuro viatjar per veure exposicions i assistir a conferències o festivals. A qui vulgui dedicar-se al comissariat li recomano llegir molt, escriure sobre el que li agrada, establir connexions amb artistes i altres professional,s i tenir una bona dosi de dedicació i paciència, perquè projectes de comissariat com el que ara he presentat al Casal Solleric impliquen com a mínim un any de feina.

Pel que fa a les TIC, considero que són fonamentals per als comissaris/es avui en dia. Al món passen moltes coses constantment i gràcies a Internet, les xarxes socials i la comunicació a distància per email o videoconferència, és possible mantenir-se informat, accedir a oportunitats que es presenten lluny de casa i crear una xarxa de col·laboracions a nivell internacional.

16. Hi ha un llibre o una pel·lícula, relacionat amb les TIC, que t’ hagi inspirat en la teva feina o simplement canviat la teva forma de pensar?

N’hi ha moltíssims! Pel que fa als llibres, sempre m’ha agradat la ciencia ficció i em fascinen autors com Stanislav Lem. També hi ha una extensa literatura sobre art i noves tecnologies i l’impacte de les noves tecnologies en la societat, si em posés a mencionar llibres no acabaria mai (la gran majoria són en anglès, aixó sí, la ràpida obsolescència de les temàtiques fa que pocs s’arribin a traduïr). Pel que fa a les pel·lícules, també són nombroses, òbviament lligades a l’àmbit de la ciència ficció, des de Metropolis i Forbidden Planet a Blade Runner o Her , sense oblidar Ghost in the Shell, Gattaca, Ex-Machina o per suposat, la sèrie de televisió Black Mirror.

També hi ha autors que m’han resultat molt inspiradors sense tenir a veure directament amb les TIC, com l’escriptor francès Georges Perec, qui elabora als seus texts una mirada a la vida quotidiana que trobo molt necessària i suposa en certa manera una crítica avançada al seu temps a la societat en la què vivim, immersa en el consum accelerat i l’espectacularitat. Per pensar en les TIC no cal només llegir sobre ordinadors, programaris i dispositius digitals, sinó també sobre el fet de viure a la ciutat i sobre les relacions que establim amb els altres en la nostra societat, atès que la tecnologia no només ens fa, sinó que la fem nosaltres.

Quant a Dr.TIC

Servei d'assessorament tecnològic per a empreses que volen obtenir una visió general del grau d'ús de les TIC al seu negoci i millorar la seva salut TIC.
Aquesta entrada s'ha publicat en Impressió 3D, Notícies, Realitat virtual, TenTIC i s'ha etiquetat amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Spam protection by WP Captcha-Free